Tirar el barret al foc

   

 Si mirem fotografies del segle XIX i i fins a mitjans del segle XX no es veu cap home sense portar barret o gorra quan son al carrer.

En els temps passat era del tot impensable que un home sortís al carrer sense res al cap, i no sols els home sinó també les dones. Les dones sempre sortien amb uns barrets molt bufons i moltes vegades ridículs. Això ho feien les “senyores de casa bé”, les senyores fines. Les dones normals les dones del poble sortien sempre amb un mocador al cap. Més antigament portaven caputxa. D'aquí ve aquella dita que quan un nen pregunta on era jo abans de néixer i se li acostumava a contestar “A Olot a fer caputxes” o “A Olot a fer barretines”.

També aquesta indumentària es pot veure en antics gravats o es conserva actualment en la representació danses tradicionals, antigues , en cançons i contes.

Aquesta dita : “Tirar el barret el foc” és antiga, d'origen incert. Té com a variants “Tirar la gorra al foc” o “tirar la barretina al foc” Totes amb idèntic significa, variant, però, el context o ambient on es deien.

No he pogut o sabut trobar l'origen d'aquesta dita, això si el significat és clar i contundent: DESISTIR , ABANDONAR alguna cosa que s'està fent o que es porta entre mans.

Reunió de polítics

Diuen que a mitjans del segle XIX un Polític va elaborar i presentar una proposició de llei. Ni el propi Partit ni la oposició no la van recolzar. I no va ser aprovada. Molt enfadat, millor emprenyat, va agafar el barret i el va llançar a la llar de foc de l'estanca on estava reunit amb el seu grup polític. Es va aixecar i donant un fort cop de porta va sortir cap el carrer. No portava barret , cosa impensable en aquella època. Diuen que mai més va ser vist en en les reunions del seu grup i ni tan sols pel carrer.

En algun moment de la vida tothom o gairebé tothom ha tingut la temptació de tirar el barret al foc, deixar de fer allò que tenim entre mans i ens costa. Com exemple: Hem començat un règim per aprimar-nos. La primera setmana comencem amb molta il·lusió, cap a finals de la segona setmana comencem a notar cert cansament. La setmana següent veiem que la balança no ens dóna els resultats esperats, a més ens venen les ganes de menjar tot allò “prohibit” i fem petites provatures. Finalment a la quart o quinta setmana ens oblidem del la dieta que ens havíem proposat fer, tot justificant-nos. “Tot plegat tant esforç i tant sacrifici per continuar com estava... no val la pena” Definitivament “hem tirat el barret al foc”.

Personalment he passat males èpoques. Temporades que les malalties m'han colpejat fortament. Primer va ser un infart, per sort ho vaig poder explicar i ho explico el dia d'avui.

Questa malaltia va tenir seqüeles tant físiques com psicològiques. Vaig haver de deixar de treballar, una jubilació anticipada per invalidesa. A nivell psicològic tenia molta por d'una mort sobtada. Si sortia a passejar, per recomanació mèdica, i anava sense companyia mirava constantment davant i darrera per comprovar si hi hi havia algú, que em pogués auxiliar en cas de trobar-me malament.

Em calgué ajuda psicològica, per a poder superar-ho. A més a més d'aquesta por en algun moment vaig arribar a pensar: “Per què tanta preocupació? Tot plegat morir-se es només un moment” volia abandonar, deixar-me anar ,”Tirar el barret” sumit en una depressió “post traumàtica” que em van diagnosticar.

Em calgué fer teràpia psicològica .La psicoterapeuta em va recomanar dues coses ben senzilles però eficaces.

La primera: Portar sempre una petita llibreta a sobre i en el moment que m'agafes por, em vingués un pensament sinistre, lleig i gens favorable a la meva salut, em parés i escrivís en aquell mateix moment amb el màxim detall possible què pensava i com m'havia vingut aquell pensament o sensació, què l'havia motivat, si ho podia saber. Aquesta senzilla tècnica feia que es trenqués la dinàmica negativa del meu cervell i immediatament canviava el rumb del meu pensament.

Models de Mòbils antics

La segona: Era aquella època en que es començaven a popularitzat els telèfons mòbils. Jo encara no en tenia Em va aconsellar comprar-ne un i portar-lo sempre a sobre. Calia només tenir el número de l'assistència mèdica necessària com a principal i fàcil de trobar. Des de de llavors no surto de casa sense el meu mòbil. Tot plegat bons i senzills remeis.

Saber demanar ajuda és fonamental. Els professionals de la salut, la família i els amics son imprescindibles per ajudar-te

Van passar els anys i quan semblava que havia millorat força en els meus mals i xacres ,un bon dia que anava passejant amb la família , dona. filla i néts, de cop i volta al mig del carrer em vaig començar a trobar malament, molt malament. Molt marejat i confós. Calgué trucar a una ambulància i cap a l'hospital d'urgències.

Diagnòstic : Un Ictus, per sort agafat molt temps. Ja se sap l'estada d'uns dies a l'hospital i al no ser molt greu cap a casa. Després em calgué fer recuperació durant un cert temps en un centre Sociosanitari, Cada dia, durant una bona temporada, una ambulància em recollia a casa per anar al centre a fer recuperació funcional,

Durant les les pràctiques protocol·làries de recuperació logopèdica es van donar compte que hi havia alguna cosa en la meva veu que no anava prou bé. Calia un examen a fons per part d'un metge especialista en otorinolaringologia. Diagnostic : Tumor maligne a les cordes vocals. Càncer corda vocal dreta. Tot això, ictus i detecció del càncer en el curt període de tres quatre mesos. Tot un drama personal

Potser sí que és veritat allò que diuen que “No hi mal que per bé no vingui”. Es veu que feia un temps que el mal s'havia instal·lat al meu coll però va ser “gràcies” a l'ictus que es va fer patent. Jo no notava res, cap molèstia. Només si era un dia que havia parlat una mica més del compte la veu em sortia fosca i confosa, estava afònic.

Era el segon diagnostic de càncer, un primer càncer de còlon, sortosament ja superat, va suposar un enfonsament emocional fort, era com si m'hagués caigut com una sentència de mort.

La paraula càncer és la més temuda pels que no pertanyem al cercle de la medicina. Quan el després de fer-te les proves pertinents te la diu, la reps igual que quan un jutge et dicta una sentència de mort. Per la majoria dels mortals aquesta paraula és sinònim de mort segura i a curt termini. Aquesta paraula, càncer era abans una paraula tabú, prohibida. Dir-la era com cridar el malastruc. Feia por, no fos cas que pel sols fet de dir-la, el malefici que comportava se t'encomanés.

Recordo que quan era un nen sovint sentia parlar als grans de la mort de persones de la família , amics o coneguts i deien “ Sí pobra, s'ha mort d'un mal lleig” o “S'ha mort d'un mal dolent” Jo en aquella època no ho entenia, per mi mateix pensava “mal dolent” com si hi hagués algun mal bo, bo i recordant el malament i dolor que vaig passar quan vaig tenir un fort mal d'orella, una otitis .

Per sort avui dia les coses han canviat una mica, no massa. Ara es parla del càncer més obertament, es diuen les coses pel seu nom, tot i ser encara una paraula amb força connotacions negatives. Es publiquen als mitjans de comunicació els avenços que fa la investigació i la ciència mèdica sobre el tema.

Hi ha un progrés considerable cada dia que passa. El percentatge de curacions es cada cop més alt. La gent viu el problema i el nom de càncer amb un relatiu optimisme. Es curen un 60%, 70% o més segons les diferents modalitats de la malaltia.

Però ai! Ai! Quan el metge et diu que tu pateixes un càncer tot canvia. De teves a meves hi ha una diferència abismal. Jo sempre poso aquesta comparació: No és el mateix saber que hi ha bitllets de 500€ que tenir-ne un bon feix amagats a casa. Això pensant en positiu, però en negatiu seria: Demà hes de pagar una factura de 6000€ i tu només tens un bitllet de 50€ .

Així que reps aquest fatal diagnòstic i espantat el comentes sempre hi ha qui volent-te consolar et diu: Pensa que avui en dia el 80% es cura. Molt bé penses immediatament , encara que la curació sigui del 99% i si jo sóc del 1% que no es cura? És que pel que fa als mals i les malalties som pessimistes de mena.

La sentència de mort està servida, i les pors i les angoixes cauen sobre teu com una llosa de 100 tones. Les pors i les angoixes se't fiquen tan endins que de dia et neguitegen i angoixen però de nit et desvetllen. La por fa de l'insomni una nova tortura als teus mals. Arriba un punt que no tens cap ganes d'anar a dormir, de ficar-te al llit. Tens por d'un insomni torturat pels fantasmes de la por , el dolor i d'una mort pròxima i més que probable.

L'equip mèdic d'oncologia em va explicar detalladament els passos a seguir en el tractament, fins i tot, els aspectes negatius que podien sorgir. Em van enviar, fins hi tot, a buscar ajuda a psicològica oncològica de l'hospital. Tot això amb va ajudar a “treure forces de flaquesa” amb un estat d'ànim poc animós, però positiu i vaig començar el tractament.

La meva experiència, com la de molts malalts, hi ha l'esperança que aviat es podrà superar el mal tràngol.

Però ai! Passen els dies comences el tractament i amb ell els efectes “negatius” del tractament. Més o menys t'ho havien dir , però una cosa és el que et diuen i l'altra cosa és quan ho vius. Senzillament et tornes a enfonsar i potser resignadament dius dius aquella vella frase, tan vella com negativa: “Que sigui el que Déu vulgui”. És una resignació amb un bri d'esperança.

Ai las! Quan el tractament s'allarga, i malgrat els avisos i advertiments, se'ns complica la existència. Les molèsties creixen ... Es té la sensació d'anar pitjor del que era d'esperar. No s'avança i el mal, el nostre gran mal sembla no recular. Es crea la sensació de que el mal avança per la influència dels petits mals que comporta el tractament terapèutic. Llavors la temptació de “Tirar el barret al foc” creix i es fa gran. Es el dubte, el gran dubte, generat per les nombroses molèsties i el cansament: “I tot això per què em servirà?” , et dius , i el teu raonament continua, “Potser sense tanta quimioteràpia i tanta radio em trobaria millor?” i continues: “ La mort ja truca a la meva porta...”

La mort ens espera penses

Estàs deprimit, i t'enfonses cada cop més et gronxes en aquest pensaments que no t'ajuden gens. És el moment de demanar ajuda als professionals, si ho comentes possiblement remuntaràs. Comentar-ho amb persones que es troben en la teva mateixa situació de malaltia pot ser una ajuda, l'intercanvi d'experiències pot ser molt beneficiós. Amb tot també te els seus riscos per allò que diuen “qui va amb un coix al cap de l'any son dos” i la situació negativa us pot contaminar a tots dos. Recórrer als especialistes metges, infermeres i psicòlegs especialistes en oncologia és els més recomanable. Amb tot , cal reconèixer que no sempre es fàcil demanar ajuda o senzillament no es pot. Et trobes ficat, per dir-ho així dintre una bombolla de sabó que t'angoixa i no tens ni força ni esma per fer-la esclatar.

En aquest estat d'ànim els ulls se't tornen negres, t'enfonses en un pou. Cada cop ho veus tot més fosc i negre. Vols llançar el barret al foc de manera definitiva, deixar que el mal faci la seva feina definitiva, malgrat la por i la incertesa de la mort. Desitges conscient o inconscientment el bes definitiu de la “Pietosa”. Així és s'anomenaven antigament la mort, ja que tenia pietat dels sofrents i els alliberava dels seus patiments i sofrences. Els ajudava a sortir d'aquesta vall de llàgrimes.

Jo, personalment no he arribat a aquest extrem. Però quan els ulls s'han tornat ben negres no veus més sortida que morir. Potser demanes que se t'apliqui la eutanàsia com a sortida de tant patiment físic com moral. Senzillament estàs cansat . No pots més, desitges i vols que tot s'acabi. Els tràmits no són fàcils i no sempre el desig es pot realitzar.

Alguns, molt pocs, tenen les forces per executar per ells mateixos aquest desig d'alliberament, i no tots sempre ho aconsegueixen. Altres que ja fa temps que han tirat el barret al foc voldrien realitzar aquest desig, però per manca de forces no poden. No els queda més remei que esperar.

Però com que en el món hi ha tantes solucions com persones, hi ha qui sovint abans de tirar el barret al foc es refugia en la fe religiosa. Esperen el miracle de la curació. O més senzillament la seva fe els és un consol per esperar una vida eterna feliç. Deixar de patir en aquesta “Vall de llàgrimes”. Hi ha també la íntima esperança de retrobar-se amb els esser estimats que els han precedit.

PADES distribució zones atenció a Barcelona

És una altra manera de tirar el barret al foc sense el dramatisme del qui sap que és a punt de perdre la seguretat de la vida present i la incertesa d'una vida eterna futura. Els qui confien en la fe veuen al final del túnel un punt de llum, encara que hagin perdut tota la confiança i i esperança de curació del mal que els aclapara.        

Hi ha qui espera estoicament la mort, no els queda altre remei, sort n'hi ha de les cures pal·liatives i el suport físic i psicològic dels PADES.

Amb tot no cal perdre mai un estat d'ànims positiu. Les dificultats es superen millor.