Pep Drapaire de Malalties
Sóc X.X.X. però he triat el nom de Pep Drapaire de Malalties en honor a la meva Àvia. Jo de petit li havia sentit dir moltes vegades: "Aquest sagal és un drapaire ho agafa tot, quan no està constipat té mal d'orella o sinó mal de panxa o angines. Què en farem d'ell ? "
Bé, he arribat fins aquí! Estaria molt contenta la meva iaia. Ja l'he guanyada en anys de vida. I..., encara que delicat penso continuar i continuar...
Últimament, però, he passat una temporada dolenta, si hi ha 7 pecats capitals jo en qüestió d'un any i mig he passat per 8 "mals capitals". Sort n'hi ha que el bon saber fer dels metges, infermeres i tot el personal sanitari que amb les medecines i els sus somriures m'han ajudat a superar-ho tot o gairebé tot. Jo per part meva he intentat posar-hi ànims, bon humor i coratge, ( feines moltes vegades difícils per part meva ) .
En aquest blog vull explicar les meves experiències, reflexions i altres fets que m'han ajudat a poc a poc anar-me n'han sortint. Si us trobeu com jo, espero que us sigui d'ajuda o sinó, si esteu bons, cosa que us desitjo de tot cor, (estar malalt no és cosa bona), que la lectura us ajudi a reflexionar, calmi una mica la xafarderia i us doni eines per superar un mal tràngol si en algun moment us arriba.. Salut!!!
NOMS I MIRACLES
NOMS I MIRACLES
Hi ha persones que porten un nom que per si mateix fa referència a un miracle pel seu propi significat o etimologia. Altres persones tenen un nom que fa referència a la tradició o llegenda històrica d'un fet considerat miraculós. Vull parlar d'un nom força popular Neus, que fa referència a uns fets extraordinaris, que van passar a Roma el s. IV . Uns fets casuals més o menys prodigiosos que la pietosa imaginació popular els explica com a miraculosos. Tenen un fons de veritat però que la imaginació i la transmissió oral els dóna el valor de miracles. Es un fenomen prou normal que es dóna en moltes cultures. Altres vegades són miracles de veritat.
Segons la llegenda va ser al segle IV que van passar uns fets miraculosos. Aquest fets fan referència a a la construcció de la Basílica de Santa Maria la Major de Roma.
Diuen que el llavors papa Liberi se li a aparèixer en somnis la Mare de Déu i li va dir que volia que es construís un temple dedicat al seu nom al lloc on passarien fets prodigiosos.
Era el 5 d'agost i sobre la colina Esquilino de Roma hi va nevar. Davant un fet tan extraordinari una multitud va anar a veure aquell fenomen tan fora de temporada. Hi va pujar també el sant pare Liberi que va interpretar el somni tingut com el senyal de la voluntat de la Mare de Déu.
Llavors el papa Liberi va traçar sobre la neu els plànols de la base de la futura Basílica. Des d'aquell moment la veu popular va comença anomenar-la Basílica de Santa Maria de les Neus. Des de llavors moltes nenes han rebut el nom de Maria de les Neus o senzillament Neus.
(De fet la història real ens diu que la nova basílica va ser erigida sobre la base d'un antic temple precristià dedicat a la deessa Cíbele).
Fet i fet quedem-nos amb la llegenda que és molt més poètica, imaginativa i bonica.
I bé per què explico tot això?
Hi ha qui diu que el nom de cada persona d'alguna manera la defineix. I en el cas de la infermera Neus el nom la defineix una mica o un molt. Té un nom que té l'origen i recorda el miracle explicat. No és que ella mai hagi fet cap miracle ( ja li agradaria tenir aquest poder i virtut en més d'alguna situació). Però sí que des de la seva professionalitat em va suggerir i ha aconseguit que jo deixi de banda la mandra i agafi la ploma per escriure la meva experiència i vivències sobre els meus “mals”.
El que pretén amb aquesta suggeriment és fonamentalment dues coses:
La primera que jo reflexioni sobre les meves malalties i iniciï un procés emocional que m'ajudi a acceptar la meva nova realitat, les meves limitacions, les meves “males llets personals” i també que aprengui a gaudir dels petits o grans avenços que faci cap a la curació amb l'ajuda de tots els professionals mèdics i sanitaris, els medicaments i la investigació mèdica que els crea.
També vol i pretén que accepti emocionalment la duresa de les malalties. Aquesta acceptació de la meva realitat em portara cap un equilibri emocional tant necessari en el procés de curació quan un està malalt. I en cas de que la malaltia es compliqués que tingues els recursos emocionals per afrontar l'últim tram de la vida amb la millor predisposició possible. Sobre això hi ha pensat molt i en un altre moment en parlaré.
La segona cosa, al meu entendre, que pretén, és que amb i l'intercanvi d'experiències amb altres persones que ens trobem igual o en situacions similars, fem un camí d'ajuda mútua cap a la millora emocional. El procés de curació, en molts casos, moltes vegades, depèn tant de la investigació i els avanços mèdics com de l'actitud que adopta el malalt. Aquesta actitud positiva i serena ajuda també en el cas de que s'arribi a un final no desitjat. Diguem-ho clar la mort. Per desgràcia meva, he vist en alguns dels meus amics que han patit un càncer , que han acceptat i fins i tot preparat el seu final amb la família i amics.
* Youtube de una visita aal la Basílica de Santa Maria la Major de Roma. Originaria del nom de Maria Neus : Basílica de Santa Maria la Major a Roma - Itàlia en 4K - YouTube
GLOSA DELS MEUS MALS
Del títol del blog una explicació
A tall d'ironia i com a catarsi personal dic: “Jo he tingut no 7 si no 8 mals capitals”. (Ja que segons diuen el capellans, i ens ho van ensenyar quan anàvem a “doctrina” per fer la primera comunió El pecat és un “mal”)
GLOSA IRÒNICA DELS MEUS MALS
|
Una història vull contar que fa poc me n'és passada penso que ja l'he superada per això la tinc referenciada. Un peix* em va mossegar i amb aquella mossegada de mals me'n va deixar una bona rajada. |
|
 |
Del mal en surt el bé tal com diu gent assenyada, i d'aquella mossegada, van veure també. Que un cranc** el coll em mossegava |
|
Jo tenia veu forta de bon cridar però ara el cranc se me la menjava per això em van fer passar per la torradora 35 vegades |
|
Amb el coll molt ben torrat, i quan el mal semblava mig curat, pel quiròfan em van fer passar per saber-lo del tot eliminat. Les tisores i el rasclet van treballat i mitja corda vocal van tallar. La pena per la veu mig perduda va ser per mi molt trista i dolguda |
|
Ara em costava de parlar , el cor se m'accelerava quan tant difícilment m'explicava per això dues molles de bolígraf em van posar |
 
|
De tant punxar i remenar unes cuques de quiròfan van entrar al cor volien niuar i s'hi van aposentar. D'Endocarditis els metges ho van diagnosticar. Set setmanes la broma va durar fins que les cuques van matar tres setmanes a l'hospital ingressat i quatre a casa segrestat. Les infermeres a casa venien i a punxades cada dia em cosien però això es pot perdonar, per la perícia i simpatia que van demostrar |
|
Jo no sé que em va passar però em costava respirar, no era pas d'emoció sinó tota una altra complicació A can “Xeringues” vaig tornar i una setmana se m'hi van quedar. Tenia una forta pulmonia perquè si no em curava bé , em moria |
|
I per acabar-ho d'arreglar amb la “Corona decimonònica” em van coronar. És que el COVID-19 em va atrapar. Sort que no m'hi vaig quedar. I per entendre millor amb el quadre se sota feu-ne comparació. Suposo que llegint això, el títol del Blog té una millor comprensió
|
Pep Drapaire de Malalties (Abril 2022- Novembre 2023)
EXPLICACIÓ DELS MEUS MALS
1.- Ictus: ( ve del grec ictus = peix ) *
| 1.- El peix em va mossegar i... em va deixar : - mig sord - desequilibrat ( amb poc equilibri ) - abstemi |
2.- Càncer cordes vocals *** | 2.- El cranc em va mossegar i ho vaig saber gràcies al peix |
3.- Radioteràpica 35 sessions | 3.- Em vam ficar a la “torradora” 35 vegades |
4.- Biòpsia i cordotomia corda vocal dreta | 4.- Em van passar el raclet i les tisores pel coll. Em van robar la meva potent veu de la que estava ben orgullós |
5.- Arítmies 2 Stends | 5.- Amb tantes emocions el cor se'm va accelerar li com que no podia parlar dues molles de bolígraf em van regalar |
6.- Endocarditis Per un bacteri hospitalari: - Ingrés hospital 3 setmanes - Hospitalització a casa 4 setmanes | 6.- Les cuques d'hospital van fer niu al meu cor que de tant anar a l' hotel de la xeringa els va agradar s'hi volien quedar. |
7.- Pneumònia | 7.- Tantes emocions van provocar que quasi no pogués respirar |
8.- Coronavirus COVID-19 | 8.- Com a premi a tanta obcecació en el mal amb la “corona decimonònica” amb van premiar |
A tall de conclusió i vistos els últims resultats diré:
“Ja he escapçat les dues pinces del Cranc , espero que ja mai més em pugi mossegar”.
Notes
* M'he près la llicència d'agafar l'etimologia Ictus del grec, però en el camp mèdic ve directament del llatí. Ictus -us , que té un ampli significat , pot dir, cop , el que marcava el ritme musical, però també xoc , dany, ferida, pols arterial... ial altres. És usada en la ciència mèdica francesa des de 1861 per designar l'atac sobtat i repentí d'una malaltia
** Disfagia terme mèdic que es refereix a la dificultat d'empassar
** * El nom de càncer es una palabra que prové del grec "krankinos" que significa Cranc.
**** De fet la pinça de la dreta fa molts anys que la vaig escapçar, tenia el càncer al sigma ja superat , la banda esquerra. Ara crec estic anul·lant la pinça de l'esquerra, el mal el tinc a la corda dreta.
*****Això ho suposo per l'efecte mirall , he, he, he,
El Rei Lluís XVI de França i la seva esposa Maria Antonieta
(Morts a Paris el 1793)
Un títol sorprenent no? De ben segur us pregunteu què hi fa aquest titular en un lloc en que es vol parlar de Càncer o dels Càncers. Hi ha una cosa que tothom sap i amb molta certesa. Cap dels dos va morir d'aquest mal que tant preocupa a la humanitat i que tants esforços hi dedica la ciència i la investigació mèdica. Els dos van morir decapitats a Paris, durant la Revolució Francesa.
Deixeu que us expliqui la meva relació personal amb aquest dos famosos personatges.
Fa anys arrel d'unes analítiques rutinàries van veure que hi havia una anèmia gens o poc justificable. Després de les preguntes de rigor per part del metge de capçalera no veient-ho gens clar i amb bona intuïció va demanar fer una colonoscòpia. Els resultats van ser per a desgràcia meva, ara dic, per sort meva, dolents. El metge amb molt de tacte em va dir i explicar que hi havia un càncer al còlon.
Aquesta paraula em va caure a sobre com una llosa de 10 tones, no vaig sentir ni escoltar res més. Aquella tarda prou lluminosa de finals de juny es va convertir en la més foca i freda de les nit de gener. Vam seure a la terrassa d'un bar per pair una mica la notícia. La família que m'acompanyava parlaven , jo els sentia però no els escoltava, potser deia coses sense cap mena de coherència, no ho sé, no ho recordo. Estava plenament immers en la foscor de la meva confusió.
Em vaig aixecar i vaig dir-los que necessitava i volia estar sol i passejar una mica per ordenar el caos que m'havia generat aquella mala notícia. Ara agraeixo la comprensió de la família que va respectar la meva decisió.
Caminant sense to ni so, completament a la babalà, vaig arribar al parc. Vaig seure en un banc i no sé ni com ni perquè em van venir el cap aquests dos personatges històrics. De ben segur que ells ja damunt del patíbul i amb la guillotina a punt de fer caure el seu cap al cove, separant-lo del cos, els seus pensaments i sentiments no devien ser pas més negatius i funestos que els meus. Impossible. Tot negre, un camí sense sortida, i amb aquella “Senyora de la dalla”, la mort, perseguint-me. Volia atrapar-me en poc temps.
Maia Antonieta presa la porten a la guillotina
El rei de França va perdre la seva perruca esplèndida , segons la moda del moment, no tenia cap , no podria ni lluir ni perruca ni corona. Jo en canvi la nova situació m'obligaria a portar, gorra o barret, o potser un mocador o una perruca postissa.
Lluis XVI pres i portat a la guillotina
Per sort aquest primer càncer meu, un càncer de còlon, va ser agafat en un estadi molt primerenc i no calgué rebre ni quimioteràpia ni radioteràpica. Amb una intervenció quirúrgica n'hi va haver prou. Sort. Això sí. em queda el record de les males estones passades, una bona cicatriu a la panxa i l'agraïment al Personal sanitari que em van atendre tan bé.
La gent amb les seves mirades em roba
Fa temps que vaig sentir aquesta frase, tan temps que no recordo massa si literalment és així o amb el pas del temps jo me l'he feta a la meva mida amb les meves paraules. No té més importància sol passar. Crec també, no puc pas assegurar amb certesa , no sóc expert en la matèria, , que és del filosof existencialista de Dinamarca Søren Kierkegaard. Segons la enciclopèdia Wikipedia diu: “ Gran part dels seus escrits filosòfics tracten dels problemes de viure com un “individu singular” bo i donant preferència a la realitat humana sobre el pensament abstracte.”
Bé jo em fixo, pel que vull comentar de la meva experiència personal
pel que fa a la meva relació amb el càncer és l'aspecte de
individu singular. Suposo que no sols jo sinó també moltes o totes
les persones que tenim càncer o alguna altra malaltia que es fa
visible exteriorment. Aquest concepte “individu
singular” es
per mi molt important.
Vivim en una societat que ha fet de la uniformitat grupal norma generalitzada. Qui surt de la uniformitat estàndard es mirat com un estrany.
La meva experiència és la següent: Se'm va detectar un càncer a les cordes vocals, a més del el tractament de radioteràpica calgué fer-me una cordotomia a la corda vocal dreta. Per sort no vaig perdre la veu del tot, però em va canviar tant i va quedar tant fluixa que quasi no se'm sentia i molt menys se m'entenia. Per mi va ser un cop molt fort psicològicament, Jo que per la meva feina havia parlar molt i amb veu alta i potent. M'agradava i de fet presumia que en tots els anys de la meva professió com a mestre no havia quedat mai afònic.
Aquest fet em va afectar molt fins el punt que no m'atrevia a parlar amb ningú, que no fos del meu cercle més intim i encara... Em sentia que ara sortia dels estàndards normals , em sentia jutjat pels altres no puc dir de què però... en el fons no vols o no pots en aquells moments acceptar la realitat que t'ha tocat viure. La susceptibilitat teva que ha augmentat fins un punt que ni t'imaginaves et fa veure coses que en realitat són ben diferents del que en realitat són. Et sembla que tothom et mira , et jutja, es compadeix de tu, et fa creure que ja mai més seràs el que eres. En definitiva busques subterfugis per no acceptar la dura realitat dels moments que vius i ho atribueixes als altres. En realitat el problema és teu no de la mirada dels altres. En definitiva et costa acceptar que tens càncer o qualsevol altra malaltia que és fa palesa als ulls dels altres El problema es teu no dels altres.
Bé anem a pams, ni cal simplificar massa la cosa. És veritat que la malaltia afecta la teva sensibilitat, però sovint la indiscreció de les altres persones agreuja el problema, ja sigui amb mirades més que indiscretes o amb preguntes del tot improcedents i desafortunades.
Per sort jo no m'ha calgut fer tractaments amb quimioteràpia, Nos sé el què és, però no em costa massa imaginar-me pel mal tràngol que es passa. Sobretot les dones al veure que s'han de tallar els cabells ben curts i que després els cauen, que han de portar mocador al cap, un turbant o una perruca. Les transformacions de la cara, les celles que desapareixen o el color cendrós que agafa la la pell. Tot el seu aspecte físic canvia. Als homes també però potser tots aquest canvis afecten menys. A més a més del malestar físic que la quimioteràpia genera cal afegir-hi les mirades indiscretes plenes compassió que es perceben. Mirades que et roben la intimitat i et recorden que estàs malalt.
Jo sí que he rebut bastantes
sessions de radioteràpica al coll. Crema molt, i al ser al coll
també es veu molt. Era l'estiu, havia de portar el coll tapat no era
convenient que m'hi toqués el sol. Vaig rebre més d'un comentari
fora de to, tals com que no tens molta calor, o què et passa que vas
tan abrigat del coll. Sens dubte comentaris fets amb bona intenció
però que jo rebia com una bufetada per la meva susceptibilitat massa
a flor de pell.Parla molt poc, l'imprescindible. Però si em calia parlar com que la veu no em sortia o era una veu molt apagada i afònica, sempre hi havia qui deia: què et passa ?, estàs molt refredat? Jo que no acceptava la meva realitat i em feia cosa dir que tenia problemes a les cordes vocals, vaja un càncer, els deia, : Si mira massa aigua freda.
Per sort m'ha receptat i he fet una recuperació de logopèdia, que m'ha servit moltíssim. Sobretot he millorat molt la veu. Diuen ara quan parlo i si ho faig per telèfon ara se m'entén força, cosa que abans no passava. Necessitava algú que ho fes per mi.
La segona cosa en la que m'ha ajudat la recuperació logopèdica és , a més de aprendre a parlar més entenadorament, ha estat , i això és molt important, He superat la por a parlar amb les altres persones. Fins hi tot si veig que fan cara de no entendrem massa dic: Tinc problemes a les cordes vocals. Si hi ha més confiança , tiro d'ironia i els dic. m'ha passat com amb els llapis que al escriure molt cada cop són més curts, jo de tant parlar a la meva vida també se m'ha escurçat la veu. Bé, bromes a part tinc un càncer a les cordes vocal. Ara no tinc vergonya de dir-ho. Crec que estic acceptant la meva realitat, la meva malaltia.
Aquesta por inconcreta, que jo he patit, la por a ser jutjat o millor dit que la teva intimitat, el teu secret es robat per les mirades dels altres, tant del nostre entorn com de qui no coneixem i en creuem pel carrer, no sols la patim qui ha tingut una malaltia com el càncer sinó que la pateixen moltíssima altres persones que per un altre motiu han patit una malaltia, accident que els deixat la marca d'alguna minusvalua. Hi ha el deteriorament físic per la edat que també fecta a molta gent en aquest cas
Actualment quan vaig pel carrer i veig una senyora gran amb el carret de la compra fins i tot un diumenge a la tarda, i endevines clarament que no va a comprar sinó que el fa servir de caminador, ja que li va vergonya portar-ne un d'ortopèdic penso en la iaia del meu amic i em confirma que la frase que encapçala aquest text “La gent amb les seves mirades em roba” és una realitat ben present entre tots nosaltres
La mort
Voldria parlar de la mort. Necessito parlar de la mort. De la mort se n'ha escrit molt, tant que potser tots els llibres que s'han escrit sobre el tema, posats un darrera l'altre, donarien la volta al món o més.
De la mort n'ha parlat la filosofia, les religions , la medecina, l'antropologia, la novel·la, la poesia, etc, etc. No hi a part de l'activitat humana que no hi hagi dit la seva o hi hagi reflexionat.
Per tot esser humà la mort no és una teoria , no és una creença, és una realitat i una certesa. carregada de sentiments. No hi ha res que es pugui dir o explicar clarament sobre els sentiments, sols aproximacions.
Sabem que la mort existeix, i ho sabem perquè sempre es moren els altres, els membres de la família, els essers estimats, els amics, els coneguts i fins i tot els nostres enemics, si és que en tenim. Però malauradament ningú que hagi mort ha pogut explicar la seva experiència. D'aquí la incertesa i les fortes emocions que genera
La mort és sobre tot una gran emoció per als vius, possiblement una de les més grans que pot experimentar la persona humana. Sentim la mort dels altres amb unes emocions profundes i que, d'alguna manera, anticipen la nostra pròpia mort i la incertesa ens que genera. Incertesa sobre el que hi haurà després, una incertesa que ens provoca emocions gairebé indescriptibles. Por, angoixa, por al patiment, confiança, esperança... 1
De totes les branques del saber i el coneixement les que millor descriuen els sentiments, aquests sentiments, és la poesia. Per això reflexionaré sobre la meva “experiència teòrica” sobre l mort des de la poesia. La poesia expressa emocions i sentiments i pot connectar directament amb l'estat d'ànim que en aquell moment ens trobem d'una manera directa i diferent .
Tots coneixem el joc del “Tat !”. De petits hi ens hi han fet jugar i nosaltres mateixos ho hem fet amb infants. El “Tat !” és aquell joc en el que per uns breus instants des de darrera una porta o tapant-nos la cara amb un tovalló, mostrem la cara bo i dient “Tat !” .Els infants els agrada, riuen, s'ho passen bé. Ja més grandets també ho volen fer i se'n surten de manera més o menys destra, segons la seva maduresa.
També és diu fer un “Tat !” quan visitem algú per un període molt curt de temps. Normalment es diu: “Passava per aquí i he pensat en saludar-te, dir-te, hola ! Com estàs ? Adéu! Vaja això és també el que se'n diu fer un “Tat !”
Jo fins el dia d'avui he tingut més de quatre o cinc “Tats” amb la mort. Per sort han estat breus i passatgers, però m'han recordat que la mort és una realitat i que en qualsevol moment pot tornar per a fer-me l'abraçada eterna.
En el moment que passes el mal tràngol no hi penses, prou feines tens en superar la crisi. Després quan ha passat la crisi amb més calma, en el silenci i soledat de la UCI o en el tràfec d'urgències, encara que estiguis en un box, hi reflexiones i et dius : “Uf! he estat a punt de morir” La mort m'ha fet un “Tat” com dic jo.
En el meu cas he rebut un “Tat” de la mort en diferents ocasions i circumstàncies , un infart, una angina de pit al carrer, un ictus, el diagnòstic de dos càncers, el primer sortosament superat i amb el segon encara m'hi estic barallant. Decididament espero guanyar aquest combat.
“La mort va venir descalça” en silenci, inesperadament, com diu el poeta Vicent Andrés Estellés. Per sort meva va ser solament un “Tat” en tots els casos i , com diu el poema: “Quan se'n va duu socs que van fent cloc... cloc... cloc... cloc...
Vicent Andrés Estellés, ( * 1924 + 1993), de qui aquest any celebrem el centenari del seu naixement, és el poeta valencià que en la seva poesia, l'amor i la mort, hi tenen gran importància.
Cartell del centenari 
Escultura de Estellés a Burjasot
De la mort n'escriu per pròpia experiència, se li va morir una filla de 4 mesos, i per les traumàtiques morts que va viure en el seu entorn els durs anys de la Guerra Civil, de la Post guerra i de la II Guerra Mundial i la misèria que aquest fets van generar. Anys en que la mort era ben visible i no s'amagava com ara, almenys en les nostres latituds.
Toc, toc.
— ¿Qui és?
— La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...VICENT ANDRES ESTELLÉS És així si us plau“ LA NIT (1956 )
El ressò dels socs ( cloc... cloc... cloc... cloc...) et queda dins l'ànima i et puja fins el cervell. T'ho fa replantejar tot , d'alguna manera hi ha un abans i un després de cada visita. Encara que ho vulguis i puguis dissimular, és molt el que ha canviat en tu.
El dia que et diagnostiquen el càncer, és tot una altra cosa t'enfonses, et rebel·les, t'acovardeixes. Ha caigut sobre teu com una sentència de mort, una mort molt propera, malgrat que, segons diuen, molts es curen. D'alguna manera es fa realitat el pensament que es troba en el Salm 88, 4,5 6.” El malalt és comptat en el regne dels morts”. Un mateix es dóna per mort. Textualment el salm diu així:
“ Són massa els mals que m'afligeixen
ja em sento a les portes de la mort
Tothom em veu amb un peu a la fossa
com un home que ha perdut les forces.
Tinc un lloc entre els morts.
Sóc com aquell llençat a la fossa”
(Salm 88 4, 5 i 6)
A vegades, segons el moment, amaguem la nostra malaltia a la gent o als nostres familiars més llunyans. Potser per un fals desig d'intimitat o en justifiquem dient que no volem fer patir un dol anticipat als qui estimem, però la realitat, crec jo és que no acceptem la malaltia i d'alguna manera ens la neguem a nosaltres mateixos.
Quan et diagnostiquen el càncer, el món s'enfonsa et refugies en les teves creences, siguin quines siguin, a poc a poc si pots, ho vas acceptant, però costa. Aprens a valorar la vida, sobretot el dia a dia. Mires, comences veure i viure d'una altra manera.
Recordo molt bé que en la serie de TV3 “El forense” del dia 18/8/24 (4rt. capítol de la serie que es pot recuperar fàcilment a Series del 3Cat. https://www.3cat.cat/ ) Hi va sortir el testimoni d'una noia jove que em va impactar molt, per això ho comento. La Núria patia un càncer, la quimioteràpia inicial va fallar i es va decidir que l'havien d'operar. En el moment de la operació es va veure que aquesta no era factible, ja que els riscos eren molt grans. Li recepten un nou tractament de quimioteràpia i alhora li donen una esperança de vida molt limitada, de 4 a 14 mesos. Naturalment s'enfonsa, cada visita que rep és un comiat, pensa que no veurà més aquells que estima. Es refà del seu decaigut estat d'ànim. Espera la mort amb resignació i diu que viu cada dia com un temps regalat, diu : “És un dia extra que no torna” Contenta de poder viure un dia més. Relativitza els problemes fútils. La idea de la mort la canviada, com canvia gaire bé a tothom. Està més preparada per morir. Mentre hi ha vida hi ha esperança.
Actualment en la nostra època i societat amaguem la realitat de la mort, quasi la neguem. N'hem fet una realitat el més asèptica possible, Vivim en una societat del benestar i la mort destorba, no agrada, i per això de fet la “neguem”, ens hi girem d'esquena ja que ve a pertorbar la “nostra feliç pau” quotidiana.
Això em recorda uns passatges de la Bíblia en es contraposen les visions del profeta Ezequiel i la de
Job.
El profeta Ezequiel plora i rebutja la mort, mentre que Job, en la seva desgràcia la demana.
La mort és un pensament amarg, pel ric, pel sa i el que viu bé i és un pensament desitjable pel que
pateix desgràcies. És per això que en èpoques no massa llunyanes en els que les penúries eren el pa de
cada dia per gran part de la població, es deia que vivíem en una “Vall de llàgrimes”. A la mort se
l'anomenava amb l'eufemisme “la Pietosa” ja que ella tenia “pietat” dels pobre humans i els alliberava
del dolor i patiments de cada dia i els prometia una vida feliç per tota l'eternitat. Recordem la famosa
oració “Salve Regina” en que es diu que. “El fills d'Eva vivim gements i plorant en aquesta Vall de
llàgrimes”.
Aquest fragment del poema de Vincent Andrés Estellés ens descriu la presencia de la mort entre
nosaltres, un fet normal i ben quotidià
LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
.../...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap
VICENT ANDRES ESTELLÉS “Els dies, els carrers les coses“ LA NIT (1954)
La mort és una realitat, no és un “Tat”. Ara la mort l'hem feta el més asèptica possible, la recordem quan ens toca de prop. Però oblidem que és la mort el que dóna sentit, ajuda a la vida 2 Abans i fins els anys 50-60 del segle passat i anteriors, la mort era una realitat en la vida de cada dia. La gent moria a casa, a casa es feia la vetlla, les campanes de l'església anunciaven a tot el poble que hi havia una mort... Les persones es vestien de dol, de negre durant un llarg període de temps. A vegades les dones “grans” ja no es treien el vestit negre de per vida.
La mort era tan present en la vida de les persones que difícilment un se'n podia oblidar, una cosa tan quotidiana que el poeta ho expressa molt bé en aquests versos:
L'ESTAMPETA
Et casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes
..../...
Sempre de dol,...
Vicent Andrés Estellés L'estampeta del “LLIBRE DE LES MERAVELLES” (1971)
Ja n'he parlat més amunt de la serie de 3Cat “El forense” . A mi em va interessar molt per les reflexions que s'hi fan sobre la mort i la vida. En la presentació de la serie el 3Cat ens diu textualment:
“ El forense” és una sèrie documental de 6 capítols per conèixer la mort i valorar la vida, amb divulgació, suspens, emoció i optimisme. Parla de l mort, però s'hi reivindica la vida. El forense Narcís Bardalet, al llarg de la seva carrera professional ha trobat molts patrons de conducta que retraten la condició humana davant la mort. Compartirà els seus coneixements i anys d'experiència amb Manel Alías , fil conductor de la sèrie. “
He copiat la introducció de la pàgina web: Elforense - 3Cat (ccma.cat) (Més informació). Ja que no em veig capaç de fer un resum tant ben fet. . Si esteu interessats en el tema recomano que recupereu aquesta serie, des de 3Cat , Televisió a la carta de TV3, o dels de l'ordinador i fins hi tot des del mòbil.
De totes maneres vull apuntar i resumir alguns dels punts que m'han cridat més l'atenció i que recordo en aquests moments.
Actualment a la nostra societat volem tapar la mort , fem veure que la mort no hi és.. Però com més la tinguem present sabrem viure al vida amb més plenitud.
És important saber-nos mortals perquè ens fa prendre consciència de que estem vius.
Hi ha també els testimonis de diferents persones davant la mort, com el de la noia de 26 anys que he explicat i que surt en el capítol 3r. El testimoni d'una ex-jugadora del futbol femení que va deixar-lo per a ser “Funerària” de professió. Feina que li agrada molt i que li ha canviat la manera de veure la vida. Explica les reaccions contraposades de les seves amistats quan surt el tema.
El testimoni d'una infermera de cures pal·liatives , que ajuda en el difícil transit de la vida a la mort. Explica com és important poder acceptar la pròpia mort, d'acord amb l'actitud de tenir consciència de la pròpia finitud, o les creences personals, això facilita saber acomiadar-se amb pau.
Insisteix també que a la nostra societat no estem preparats per morir, ja que aquest es un tema que s'hauria de tractar des de l'escola, durant la vida, en la malaltia ... això facilitaria emocionalment un bon morir.
És molt important morir acompanyats per la família i a casa. Actualment es mort als hospitals, amb tot ara alguns hospitals permeten al malalts terminals anar a morir a casa. A Suècia hi ha molta gent que viu i mort sola, fins el punt de ser difícil trobar els familiars per comunicar-los la defunció. És un greu problema social. Aquesta tendència, per desgràcia, ens pot arribar aquí.
- Totes les societats i cultures viuen les emocions de la mort de manera molt intensa ara bé no totes ho manifesten de la mateixa manera. Com exemple posaré la cultura mexicana, propera en molts aspectes a la nostra i també molt llunyana.
- En l'antiga tradició Maia no hi havia res pitjor que ser oblidat després de la mort. Ho anomenaven "Xibalba"
Representacions Maies de La“Xibalba”, dels “morts oblidats”,
Hereus i continuadors d'aquesta antiga tradició és la celebració "festiva" per dir-ho així. No tràgica del dia dels morts . En el que porten ofrenes als difunts, es troben als cementiris i fins hi tot es disfressen de mort i en fan desfilades. Són les famoses "Catrines" Tot plegat una modernització de l'antiga tradició que ha superat el pas del temps.
- Vista dels cementiris i altars d'ofrenes al difunts "El Dia de los Muertos" a Mèxic
Per ells la mort te una altra visió i experiència que queda molt ben reflectida en les pel·lícules. N'apunto algunes que són prou fàcils de recuperar des d'aquest enllaç:
5 películas que ver para entender la muerte en México » TENDENCIAS (miescaparate.com.mx) Vídeos del Bing
Les pel·lícules són :
Coco (2017) Coco explica la historia de Miguel, un nen que queda atrapar en el món dels morts i li cal retrobar-se amb la seva família si vol tornar a món dels vius
007: Spectre (2015) Gràcias a la pel·lícula Spectre es van instaurar les desfilades de “catrinas” 3 a la Ciudad de México.
El libro de la Vida (2014) Molt indicada per explicar la mort a un nen de Mexic.
Pedro Páramo (1967) Basada en la famosa novel·la mexicana Pedro Páramo. El guió va ser adaptat per Carlos Fuentes. La pel·lícula narra la historia de Juan Preciado, que viatja a Comala per buscar el seu pare.
Macario (1960) Pel·lícula nominada als Oscars , Macario vol menjar-se un Gall d'indi tot sol, però quan quasi ho aconsegueix se li presenten un hostes molt especials...
Bé parlant,de pel·lícules , també sovint són una forma de poesia visual i auditiva, ara que estic acabant aquest escrit i apunt de penjar-lo, no puc pas oblidar pel·lícules ben recents que han tingut èxit en diversos certaments de cinema i que fan referències a la mort, el dolor de la pèrdua, la seva superació i com la mort pot arribar a donar sentit a la vida. Tot això es troba les estrenes d'aquesta temporada. N'hi ha força.
(La informació l'he recollida de la cònica sobre cinema que fa TV3 els dijous al Telenotícies Vespre, concretament el dia 17 d'octubre de 2024 i es pot recuperar a la plataforma 3Cat)
La habitación de al lado de Pedro Almodovar que ha rebut El Lleó d'Or de Venècia el 2024. Basada en versió lliure en la novel·la de Sigrid Nunes “Cuál es tu tormento” Ed. Alfaguara en castellà i aviat sortirà en català amb el títol “Això que està passant” Ed. Altra Editorial. Tracta de la relació entre dues persones en la situació d'un càncer terminal en una d'elles.
Los destellos de Pilar Palomero, Premi a la millor interpretació al festival de San Sebastián a Patricia López Arnaiz. És un cant a la vida a partir de la mort
El último suspiro de Costa Gavras que als seus 91 anys fa una reflexió sobre la mort digne i les cures pal·liatives. Cal destacar l'aportació de Àngela Molina filla del cantant Antonio Molina del qui cita una frase lapidaria : ” A la muerte hay que llegar cantando”
Bound in heaven Pel·lícula xinesa que va tenir 2 premis a San Sebastián Parla del consol conjunt de dues persones dues ànimes solitàries.
Vivir el momento Un “carpe diem” vital, romàntic i conmovedor
Cal afegir-hi la pel·lícula de Carlos Marques-Marcet
Polvo serán Premida a Toronto i que també es presenta al Seminci de Valladolid. Com el seu autor ens diu : “A certa edat et planteges el tema de la mort...”
Apunto alguns llibres que considero molt interessants sobre el tema de la mort i que poden ajudar a veure-la amb uns altres ulls.
Bibliografia :
Llibres que he llegit i que m'han ajudat a superar moments de estats d'ànims baixos o pensaments confosos i també a clarificar conceptes.
1.- El món groc Si creus en els somnis , es faran realitat Albert Espinosa
Editorial “De butxaca” 2020
El crec imprescindible, almenys per a mi ho ha estat i de gran utilitat
2.- Cuando el final se acerca Cómo afrontar la muerte con sabiduría, Katrhyn Mannix
Editorial Siruela, El ojo del tiempo 2018
Llibre molt interessant, fàcil de llegir i que explica les experiències personals d'una metgessa anglesa especialista en de cures pal·liatives.
3.-Conversaciones con la Muerte Diálogos del hombre con el Más Allá desde la Antigüedad hasta la Edad Media Raquel Martín Hernández y Sofía Torallas Tovar (eds.)
(Jo l'he baixat en format pdf per internet des d'aquest enllaç ) Conversaciones_con_la_Muerte_Dialogos_de.pdf
Un llibre diferent però molt interessant,és d'antropologia cultural, parla de les diferents visions de la mort a través de la història i en les diferents cultures
4.- Consolaciones. Lecciones de un terapeuta para enfrentarse a la adversidades Chistofer André. Editorial : Arpa 2023.
Llibre molt interessant que ajuda a superar situacions difícils de laa vida
5.- Vivir con nuestros muertos Pequeño tratado de consuelo. Delphine Horvilleur. Libros del Asteroide 2022.
Un “rabina” jueva de Paris ens parla de les seves experièncien en els funerals que oficia
6.- La mort: una aurora .Elis abeth Kübler-Ross . Recull de conferencies sobre la mort i el més enllà. Editorial Luciernaga
7.- Mort i pam Antologia poètica. Vicent Andrés Estellés. Carena editors. Poesia l'endemà 2004
8.- Antologia poètica . Vicent Andrés Estellés. Barcanova 1991
1Si en hi voleu aprofundir en això podeu consultar l'article i comentaris a http://blocs.xtec.cat/
2Per aprofundir en aquestes afirmacions podem mirar el capítol 1 de la sèrie de Cat3 “El forense” Ho expliquen molt bé el periodista Manel Elias que dirigeixi la serie, i infermera Eva de cures pal·liatives.
3“Catrina” , representació mexicana de la mort,és un esquelet femení amb pamela i molt ben vestida estil del segle XIX principi del XX. És el simbolisme dels “morts recordats” en contraposició a la “Xibalba”, reprensentació monstruosa del “morts oblidats”, segons la mitologia Maia
